dimarts, de novembre 13, 2007

M'alço agilipollat
de la cadira del curro
escric un poema dolent
ni ritme ni osties
i de veritat:
estic emprenyat.


Impasibles els cèrvols xiuxiuegen
enmig de la ganyota cansada
d'aquest matí malgastat
i tan tòpic com la caca
o com l'espera de les mares,
en l'amor del neixement,
tan misteriós i tranquil.

Sobre el capó del carro blanc
callo i volo.

1 comentari:

Somiatruites ha dit...

jo tampoc sabia que en tenies un! ;)
M'he estat llegint els poemes que tens aquí. molt personals; com menjar un plat d'smacks de kellogs al matí tot sol a la cuina. genials.