Miro pel finestral
i penso com si fos molt cotidià
la meva ascenció en el món
de les fades i dels cocodrils.
Divergeixo de qualsevol tòpic
i intento, així, contruir una corassa
que pesa tones, però levita sense dificultat.
Acobardit, dicto sentència,
i el martell xiula pels racons de Hamelin.
I amb ell, el somni daurat es coagula
en una petita masia dalt d'un turó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada